Pedra foguera d’un fusell del s. XVIII



Aquesta és la pedra foguera trobada prop del Puig Barbolí (foto). La pedra és de sílex i és possible que guardi alguna relació amb les guarnicions que hi havia instal·lades a la masia de la Trunyella, utilitzada com a caserna cap a mitjan del segle XVIII (cuartel de invierno).Per les contrades de Bonastre hi va haver força moviment de tropes dels Corregimientos, sobretot a partir de l’acabament de la Guerra de Successió.
La pedra podria haver estat usada a entre les darreries del s.XVII fins a la Guerra del Francès. 



El pany de sílex, també anomenat “pany català” o “de miquelet”, és un mecanisme instal·lat als antics fusells.
Emprant una pedra de sílex (pedra foguera) que anava agafada al cap d'una peça anomenada ca , colpejant provocava la ignició en el fogó o cassoleta, una petita cavitat que es carregava de pólvora fina protegida per un cobertor o tapa. La pólvora s’encenia i sortia disparada la bala.
Pany de sílex: 1 = ca porta pedra, 2 = rastell, 3 = tapa de cassoleta, 4 = cassoleta. fotografia: http://ca.wikipedia.org

Antigues troballes

El maig de 2002 es va trobar material mèdic de l’exèrcit republicà espanyol a la pallissa del Sitgetí (foto 2011), situada a uns dos quilòmetres al nord del nucli urbà  de Bonastre. Ampolles, injectables, medicines i material per a fer cures, van restar en un racó de la pallissa durant més de 60 anys.
Personalment, vaig advertir de la presència del material a la pallissa i ho vaig comunicar a diferents organismes relacionats amb el patrimoni històric, facilitant l’adreça de “Cal Guxó” del carrer Muralla número 35, on podien demanar les claus de la pallissa.
Al cap d’un temps sembla que aquest material fou retirat de la pallissa per persones o membres relacionats amb aquests organismes.
Sobre l’existència d’un hospital de campanya a la pallissa, podem dir que, ara per ara, no hi ha massa indicis que apuntin en aquesta direcció, més aviat podem parlar de material abandonat en la retirada dels soldats republicans.

El que sí que podem assegurar és que la pallissa havia servit d’amagatall per a alguns dels joves que no volien anar a la guerra, tal com em va explicar en Daniel Solé, de viu testimoni i mig plorant en fer-ne memòria, ja que ell també hi va ser acompanyat d’altres joves bonastrencs.

Els americans de l'Aguilera



El cranc americà envaeix el torrent de l’Aguilera

Des de fa un parell d’anys, ha augmentat l’expansió del cranc de riu americà a la part alta del torrent de l’Aguilera.
Primer de tot, tres notícies: la bona, si se’n pot dir així, és que malgrat tot són comestibles i que els cal un mínim de la qualitat de l’aigua. La no tant bona, també depenent com es miri, és que es reprodueixen i s’escampen ràpidament. I la pitjor de totes és que arrasen literalment amb bona part de la fauna autòctona dels rierols i contagien amb fongs que maten el nostre cranc de riu autòcton.


El cranc de riu americà (Procambarus clarkii), (fotografia: http://www.naturephoto-cz.com) té l’aparença d’un escamarlà i té una mida mitjana de 10 cm. El seu color va del roig i vermell intens fins al marró, depenent de l’edat de l'individu. Al cap hi té dues antenes que utilitza per a cercar i detectar l’aliment. Té dues pinces grans, que li serveixen per capturar les seves preses i defensar-se dels atacants. L’abdomen està dividit en sis segments i a la part més pròxima al tòrax hi té els quatre parells de potes que utilitza per nedar i córrer pel fons del riu. La cua té forma de pala o ventall.
El cranc de riu americà és una espècie termòfila, prefereix aigües tèbies. La seva alimentació és omnívora i menja de tot, des de petits peixos i amfibis (ous i capgrossos de granotes i gripaus) , plantes aquàtiques i macro invertebrats (cargols i bivalves d’aigua dolça, insectes i larves). És una espècie voraç, no para de menjar i aprofita tot el que està al seu abast. El trobareu de bon matí o cap al tard als bassals i petits gorgs de l’Aguilera en el tram que va des de les surgències pròximes al Torrentet, fins més avall de La Vinya de Bonastre.



El cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes) (fotografia: http://www.laparladoliva.com) és l’espècie autòctona, és a dir, la que en condicions normals hauria d’habitar el nostre rierol. Actualment està en perill d'extinció i en regressió a tot Catalunya, principalment per la manca de la qualitat de l'aigua i encara més per l'afanomicosi, una malaltia provocada pels fongs, que li resulta totalment letal, que transmet el cranc vermell americà, que com ja hem dit, és una espècie exòtica (forastera) i invasora (de ràpida adaptació i proliferació) que va ser introduïda a la península Ibèrica cap al 1974.


(fotografia: http://ca.wikipedia.org

El cranc senyal (Pacifastacus leniusculus) (fotografia: http://ca.wikipedia.org) és una altra espècie invasora procedent d’Amèrica. Es va detectar el 2008 a Catalunya, però sembla que ja era present des del 2005. El cranc senyal es distingeix de l’ibèric per una taca clara a les pinces. De moment viu en terres més altes i s’està controlant la seva expansió.